2. Confeccionar un relat que s’iniciï com el llibre de Kafka (amb un petit canvi): “Quan un matí em vaig despertar després d’un somni intranquil, em vaig trobar sobre el meu llit convertit/-da en…”

Quan un matí em vaig despertar d’un somni intranquil, notava la boca molt seca, sobretot la llengua, no entenia el que passava, els meus ulls... no, no era normal, veia la meva habitació amb una altra gamma de colors, vaig pensar que el millor era aixecar-me i mirar per veure el que passava, però no, no calia que m’aixequés, és més, abans de fer-ho vaig veure una cosa allargada que sobresortia del meu cul, semblava una cua! Allò era impensable...m’havia convertit en un gat! I no un gat d’aquells adorables que surten per la televisió, m’havia convertit en un gat molt lleig, un gat esfinx d’aquells, havia begut oli, no podia sortir de l’habitació per moltes raons, les quals destaquen dos molt importants, una era que la meva mare era al•lèrgica als gats, i l’altra que no podia anar a treballar, perquè treballava com ensinistrador de gossos, si anava a treballar era fàcil que els gossos em perseguissin fins que la cua se’m desenganxés del cos...no, no era molt bona idea...si ho hagués sabut hauria escollit un treball menys perillós...però no...precisament m’havia de convertir en gat. Era l’hora d’esmorzar, i la meva família i jo sempre esmorzem junts, o no en pocs segons vindrà el meu germà petit a despertar-me. Aquí el tenim...el Lucas va arribar com sempre puntual per tocar-me els nassos, té un any i cinc mesos i no hi ha cap dia que no passi per la meva habitació per despertar-me, si em veu la he pifiada. No podia ser d’una altra manera, en veurem em va agafar amb les seves manetes i em va començar a acariciar amb totes les seves forces, notava com si la pell sem desplacés del cos. Buf...per fi i, amb esforç, vaig poder tancar la porta. Però els meus problemes no havien acabat , la meva mare es va apropar la porta i va anunciar amb la seva melodiosa veu que era l’hora d’esmorzar, li vaig dir que no, que no em trobava bé, entre una d’aquestes paraules, se’m va escapar un “miau” i de seguida la meva mare va entrar pensant-se que hi hauria un gat o alguna cosa per l’estil, i ja sabem que la meva mare és al•lèrgica, finalment va entrar i va fer un cop d’ull a l’habitació i quan va veure un gat amb calçotets va fer un crit que és van assabentar els veïns del barri del costat. Van venir tots: les meves dues germanes petites i el novio de la meva mare amb el Lucas als braços. Tots es van quedar bocabadats, jo ja m’imaginava als telenotícies del vespre i els titulars de demà: un home de vint-i-cinc anys es desperta convertit en el gat més lleig del mòn...
La meva mare va començar a cridar, les meves germanes no paraven de riure i el meu germà petit, plorava al veure a la seva mare cridant, els meus sentits estaven més vius. La reacció que vaig tenir no va ser pas bona, vaig sortir corrents i vaig esgarrapar a la meva mare, tot seguit vaig sortir per potes i vaig marxar el més lluny que vaig poder. Quan em vaig donar compte estava en un barri marginal de les afores de la ciutat, sense menjà, sense casa, sense família, sense voler-ho, m’havia convertit en un gat de carrer...

toni quintana gavilán