Un matí després de passar una mala nit, em vaig despertar amb fred, de sobte em vaig adonar que la meva boca estava molt més humida que de costum. Quan vaig voler agafar els llençols per destapar-me vaig notar com el meu tacte havia canviat, ja que no notava els fins llençols de lli. Llavors nerviós, vaig voler aixecar-me per anar al lavabo a refrescar-me la cara, però em vaig adonar que no podia posar-me d’en peus, degut a això em vaig caure del llit amb un gran estrèpit, em vaig començar a espantar, ja que mai havia tingut la sensació de no poder utilitzar els meus braços com un estri utilitari. Em vaig parar a pensar la nova utilitat de les noves extremitats. Aquest dubte el vaig resoldre ràpid, ja que de seguida em vaig adonar que ara podia caminar amb quatre potes. Aquest nou canvi no va ser l’últim, a la part del darrere del meu cos, sentia com si tingués un cable enganxat, però no era un cable enganxat sinó una nova part del meu cos, la cua. A més a més sentia com si aquell matí tingués moltíssim energia acumulada i només tenia ganes de córrer. Així que no ho vaig dubtar, vaig sortir de la meva habitació molt d’hora, i vaig marxar de casa sense que ningú em veiés ja que els meus pares encara estaven dormint.
En sortir a la carrer em vaig adonar de compte de quina era la meva nova identitat, era un gos, i pels meus moviments diria que era un gos bastant gran. Quan anava caminant pel carrer veia totes les coses des de un punt de vista molt baix, semblava com si tingués molts pocs anys. La gent pel carrer uns em miraven i uns altres curiosos em tocaven com si fos la cosa més bonica del món, fins i tot una velleta em va donar un bocí de pa, el qual vaig devorar degut a la meva intensa gana. Vaig córrer cap al parc i sentia com m’embargava una llibertat absoluta i notava com la gran llengua tenia una gran llibertat de moviments. Un cop descarregada tota la meva energia vaig voler tornar a casa, quan anava caminant per la plaça del petit poble on vivia vaig veure el rellotge de la farmàcia, però no vaig poder distingir ben bé l’hora que era ja que la meva petita estatura no s’ajupia de mig metre.
En arribar a casa em vaig trobar amb el meu primer obstacle, no podia obrir la porta de la casa, llavors vaig intentar cridar els meus pares per tal de que m’obrissin la porta, però en comptes de sortir paraules de la meva boca va sortir un lladruc molt fluixet des de dins del meu coll. En sentir aquell insignificant soroll, vaig voler bordar molt més fort per tal de que la meva família em sentís, llavors vaig agafar aire i em va sortir un lladruc que va despertar a mig barri. Poc temps després va aparèixer una figura femenina per la porta, i de sobte va veure a aquell bonic gos, ella es va ajupir i el va començar a acariciar, ella el parlà com si ell pogués captar el seu missatge, cosa que si podia fer, ella digué: “Hola bonic! Que t’has perdut?” i seguidament l’acariciava dolçament. Als pocs minuts va sortir el seu pare, i sorprès li pregunta a la seva dona de on havia sortit aquell gos, ella no el respongué ja que estava embovada amb el gos, el seu pare davant d’aquella impotència va entrar a casa a esmorzar, llavors es va adonar de l’absència del seu fill, a l’instant va veure com la seva dona entrava per la porta amb el gos, immediatament el pare va fer cara de pomes agres, “Ni ho pensis ni un segon, el gos se’n va fora d’aquesta casa”, la mare contestà “ Ai, pobret s’ha perdut, i si ens el quedem? Va si et plau?”, el pare per no discutir ja de bon matí va acceptar la proposició de la seva dona. El gos es quedava a casa.
El dubte de l’absència del seu fill va començar a guanyar intensitat, la mare es va començar a amoïnar i de seguida va començar a pensar on podria estar el seu fill. A casa d’un amic? El que menys s’esperava era la nova identitat del seu fill. Mentrestant el gos va pujar a la seva cambra on es va estirar al seu llit, un cop va pujar la mare i el va veure va pensar si allò eren comportaments normals d’un gos, llavors es va apropar fins on estava ell i el va mirar a la cara, allà trobava una cosa familiar, aquells ulls tan grans i de color marró clar li eren coneguts, eren molt semblant als del seu fill. Per tant es va adonar de sobte que el seu fill no havia desaparegut, sinó que havia patit una transformació un tant estranya, ella per no espantar encara més a la seva família no ho va dir a ningú, però quan es va girar em van entrar unes ganes terribles de menjar per això vaig sortir disparat de la meva habitació, i vaig sortir per la porta. Un cop travessada la porta vaig creuar el carrer corrents, veia com al restaurant del davant el cuiner estava llençant el menjar a les escombraries, ja l’olorava. De sobte vaig sentir un soroll estrident, vaig girar el cap, i vaig veure com el para-xocs d’un cotxe s’incrustava en les meves costelles.
Em vaig despertar d’un somni intranquil, vaig veure com sempre les parets de la meva habitació, el meu braç dret estava enguixat, i em feia molt de mal. La meva mare se’m va apropar i em va dir: tranquil fill, el pitjor ja ha passat, no sé per què però una calma immensa es va apoderar del meu cos.