2. Confeccionar un relat que s’iniciï com el llibre de Kafka (amb un petit canvi): “Quan un matí em vaig despertar després d’un somni intranquil, em vaig trobar sobre el meu llit convertit/-da en…”

Quan un matí em vaig despertar d’un somni intranquil, notava la boca molt seca, sobretot la llengua, no entenia el que passava, els meus ulls... no, no era normal, veia la meva habitació amb una altra gamma de colors, vaig pensar que el millor era aixecar-me i mirar per veure el que passava, però no, no calia que m’aixequés, és més, abans de fer-ho vaig veure una cosa allargada que sobresortia del meu cul, semblava una cua! Allò era impensable...m’havia convertit en un gat! I no un gat d’aquells adorables que surten per la televisió, m’havia convertit en un gat molt lleig, un gat esfinx d’aquells, havia begut oli, no podia sortir de l’habitació per moltes raons, les quals destaquen dos molt importants, una era que la meva mare era al•lèrgica als gats, i l’altra que no podia anar a treballar, perquè treballava com ensinistrador de gossos, si anava a treballar era fàcil que els gossos em perseguissin fins que la cua se’m desenganxés del cos...no, no era molt bona idea...si ho hagués sabut hauria escollit un treball menys perillós...però no...precisament m’havia de convertir en gat. Era l’hora d’esmorzar, i la meva família i jo sempre esmorzem junts, o no en pocs segons vindrà el meu germà petit a despertar-me. Aquí el tenim...el Lucas va arribar com sempre puntual per tocar-me els nassos, té un any i cinc mesos i no hi ha cap dia que no passi per la meva habitació per despertar-me, si em veu la he pifiada. No podia ser d’una altra manera, en veurem em va agafar amb les seves manetes i em va començar a acariciar amb totes les seves forces, notava com si la pell sem desplacés del cos. Buf...per fi i, amb esforç, vaig poder tancar la porta. Però els meus problemes no havien acabat , la meva mare es va apropar la porta i va anunciar amb la seva melodiosa veu que era l’hora d’esmorzar, li vaig dir que no, que no em trobava bé, entre una d’aquestes paraules, se’m va escapar un “miau” i de seguida la meva mare va entrar pensant-se que hi hauria un gat o alguna cosa per l’estil, i ja sabem que la meva mare és al•lèrgica, finalment va entrar i va fer un cop d’ull a l’habitació i quan va veure un gat amb calçotets va fer un crit que és van assabentar els veïns del barri del costat. Van venir tots: les meves dues germanes petites i el novio de la meva mare amb el Lucas als braços. Tots es van quedar bocabadats, jo ja m’imaginava als telenotícies del vespre i els titulars de demà: un home de vint-i-cinc anys es desperta convertit en el gat més lleig del mòn...
La meva mare va començar a cridar, les meves germanes no paraven de riure i el meu germà petit, plorava al veure a la seva mare cridant, els meus sentits estaven més vius. La reacció que vaig tenir no va ser pas bona, vaig sortir corrents i vaig esgarrapar a la meva mare, tot seguit vaig sortir per potes i vaig marxar el més lluny que vaig poder. Quan em vaig donar compte estava en un barri marginal de les afores de la ciutat, sense menjà, sense casa, sense família, sense voler-ho, m’havia convertit en un gat de carrer...

toni quintana gavilán

Toni Quintana Gavilán


IDEES PRINCIPALS DE LA TRANSFORMACIÓ DE KAFKA
• Frank Kafka considera aquest episodi, un episodi familiar, un relat d’estar per casa.
• El seu inconscient el mantenia lligat a la casa paterna; la seva salvació: L’ESCRIPTURA.
• Kafka escrivia per defensar-se de la familia, deixa de banda la resta i s’aïlla
• Fa un símil amb la seva vida, van deixant al escarabat tot sol, com van fer amb ell.
• Es manté Fidel amb el gramaticalisme de l’escola.
• Tenia tuberculosi, tota la seva vida eren canvis
• Kafka havia transformat la seva vida mitjançant llibres, només se’l podia recordar com a un personatge de ficció
• Per a ell l’escarabat era un símbol, no li agradava un insecte a la portada, haguès preferit una escena familiar
• La historia de la metamorfosi pot ser la historia de un home que no te res
• Kafka s’interessa per saber què diuen i opinen els psicoanalistes de les seves obres.

La ciència

crimonia d noces

CÍTICA MADAME BOVARY (pel•lícula) TONI QUINTANA

Crec que aquesta adaptació de la novel•la de Gustave Flaubert és una brillant adaptació a la televisió, ja que ens explica molt bé els detalls de la novel•la, a vegades, imitant els diàlegs a la perfecció. Una de les coses dolentes que destacaria és l’actuació dels diversos actors. Com per exemple la de la protagonista Isabelle Hupert, crec que la seva actuació, de vegades és una mica exagerada, i d’altres no s’esforça gaire. Però una cosa que s’ha de tenir molt en compte és el nefast doblatge que han fet els dobladors espanyols, és, per a mi, la rao de que en la versió espanyola sembli que els actors ho fagin malament. A demés, crec que s’han escollit malament el repart dels personatges, al llibre jo pensava que Emma Bovary era una noia molt jove, i penso que a la pel•lícula, l’actriu que la interpreta és major del que m’esperava. Opino de igual manera amb l’actor que interpreta a Charles Bovary, Jean- François Balmer, a la pel•lícula no me’l imaginava com l’adapten a la novel•la, crec que és massa vell a la pel•lícula, l’han exagerat. Pel que fa als demés actors i actrius, són adequats, el pare de Emma, el jove Leon i Rodolphe. Una altre aspecte molt positiu que s’ha de destacar és el magnífic vestuari que utilitzen, està molt ben ambientat a l’època de la novel•la, i es va demostrar sent una pel•lícula nominada a l’oscar pel millor vestuari. Cal reiterar que la meva opinió sobre les actuacions podria ser millor si no fòs pels doblatges.

CÍTICA MADAME BOVARY (pel•lícula) TONI QUINTANA

Crec que aquesta adaptació de la novel•la de Gustave Flaubert és una brillant adaptació a la televisió, ja que ens explica molt bé els detalls de la novel•la, a vegades, imitant els diàlegs a la perfecció. Una de les coses dolentes que destacaria és l’actuació dels diversos actors. Com per exemple la de la protagonista Isabelle Hupert, crec que la seva actuació, de vegades és una mica exagerada, i d’altres no s’esforça gaire. Però una cosa que s’ha de tenir molt en compte és el nefast doblatge que han fet els dobladors espanyols, és, per a mi, la rao de que en la versió espanyola sembli que els actors ho fagin malament. A demés, crec que s’han escollit malament el repart dels personatges, al llibre jo pensava que Emma Bovary era una noia molt jove, i penso que a la pel•lícula, l’actriu que la interpreta és major del que m’esperava. Opino de igual manera amb l’actor que interpreta a Charles Bovary, Jean- François Balmer, a la pel•lícula no me’l imaginava com l’adapten a la novel•la, crec que és massa vell a la pel•lícula, l’han exagerat. Pel que fa als demés actors i actrius, són adequats, el pare de Emma, el jove Leon i Rodolphe. Una altre aspecte molt positiu que s’ha de destacar és el magnífic vestuari que utilitzen, està molt ben ambientat a l’època de la novel•la, i es va demostrar sent una pel•lícula nominada a l’oscar pel millor vestuari. Cal reiterar que la meva opinió sobre les actuacions podria ser millor si no fòs pels doblatges.

Crítica Guille Cabo:
La pel•lícula Amistats Perilloses de Stephen Frears és un film ambientat en el segle XVIII, en una societat autoritària amb un únic monarca que governa tot el país. França és el lloc on hi transcorre tota la historia, de fet, moltes de les coses que surten en aquesta pel•lícula es donen a causa de que tota l’acció succeeix en aquest país (convents de monges, palaus amb jardins immensos, una gran afició cap a la música i el teatre clàssic, característic d’aquest país). L’ambientació dels successos està molt ben trobada, i a la seva vegada molt ben donada. La fidelitat de la transmissió de dades és autèntica i molt fidedigna, els personatges són molt ben adequats a l’època en que es viu (plena de traïcions amoroses, misteris entre famílies, lluites de diferents nissagues, competició per la puresa i espiritualitat completes etc), i a més a més l’actitud i personalitat que emprenen envers a les diferents situacions que viuen, és totalment encertada i admirada pel públic que gaudeix d’aquesta obra cinematogràfica. John Malkovich es surt literalment del paper que se li dona, encarna perfectament un noble dèspota i pèrfid que només pretén guiar les situacions cap al costat que li sigui més favorable, de fet tota l’obra gira entorn a aquest tema. Glen Close representa la cortesana admirada per totes les demés dones, ja que aparenta una perfecte educació i una admirable destresa per calmar-se davant les diferents situacions adverses. Tot i això resulta ser més desgraciada i roí que el propi John Malkovich, ja que al final desencadena un duel que es podria haver evitat. Amb conclusió em sembla un molt bon film que es digne de ser destacat com a obra històrica ja que representa una profunda intimitat i precisió en el que és la vida cortesana al segle XVIII. No crec que li falti cap del ingredients per ser una bona pel•lícula, ja que des del principi es fa ús d’un magnífic llenguatge en clau entre els dos protagonistes, ja que hi ha coses que només poden dir amb la mirada o amb les seves accions, ja que la societat del moment no les tolerava.